L’empobriment continu de la majoria de la societat

El passat 22 de Febrer la fundació FOESSA va publicar l’informe “Exclusión y Desarrollo Social: análisis y perspectivas 2012” en el qual s’examina i detalla la realitat social de l’Estat a partir de l’anàlisi de diferents indicadors socials disponibles sobre renda i desigualtat, ocupació, pobresa i privació, i drets i serveis socials. Alhora, l’estudi també analitza l’estat de la Cooperació al Desenvolupament i inclou un apartat on debat una sèrie d’aspectes sobre la participació de la societat civil, les problemàtiques associades a la joventut, les perspectives per a les organitzacions del tercer sector, així com la bancarització de les caixes d’estalvis. 

Una de les principals conclusions de l’estudi és que la pobresa en l’actualitat és més extensa, més intensa i més crònica que mai, i dóna la dada de que gairebé el 22% de les llars estan per baix del llindar de la pobresa[1] i que un 25% estan en situació de risc. Aquestes xifres són de les més elevades de tota Europa i s’agreugen sense parar any rere any. Així mateix, l’anàlisi destaca també que les desigualtats i la bretxa salarial entre rics i pobres, és a dir, entre classes socials, no fan més que augmentar des de que va començar la crisi, comportant un gradual increment de la polarització de la societat. Pel que fa referència a la Cooperació al Desenvolupament l’informe no ens fa ser gens optimistes envers aquest sector ja que estima que la reducció de l’Ajuda Oficial per al Desenvolupament[2] de l’any 2011 ha superat el 20% i les perspectives per al pressupost del 2012 encara són pitjors. També, un altre punt interessant a destacar de l’informe és el del debat sobre el procés de bancarització de les caixes d’estalvi, del qual escriuré en un altre moment.    

Així doncs, es pot afirmar que l’estudi de FOESSA fa un anàlisi exhaustiu de la situació actual,   però també cal senyalar que passa per alt les causes de la mateixa. Unes causes que provenen de la forma en que s’organitza l’activitat socioeconòmica, que no és altra que el model capitalista de producció, distribució i consum. Un model insostenible tant social com ambientalment que els diversos governs intenten apuntalar.    

Amb aquesta situació d’augment de la pobresa i de les desigualtats socials, que juntament amb  una xifra d’atur que no deixa d’incrementar-se al igual que ho fa el percentatge de treballadors pobres[3], aplicar retallades socials i laborals no té cap sentit si realment el que es vol és revertir aquesta situació d’empobriment continu. En aquest sentit, en la presentació de l’informe es va senyalar que la reducció de la inversió social, degut a l’ajust i les retallades, de l’Estat provocarà un inevitable augment de la pobresa. Arribats a aquest punt a mi  m’agrada més parlar d’empobriment i no de pobresa ja que aquest es produeix com a conseqüència de l’aplicació d’una sèrie continuada de retallades dels drets socials i laborals, històricament conquistats, que no responen a cap criteri econòmic sinó a una ideologia concreta que imposa els seus principis, si fa falta, implantant els seus propis governs i dirigint-ne d’altres.         

---

[1] El llindar de la pobresa, que es calcula a partir de la renda mitjana, és en l’actualitat de 7.800 euros.

[2] Per aprofundir en les retallades en Cooperació al Desenvolupament podeu llegir l’article publicat el passat 4 de Gener al bloc de l’autor. Fes clic aquí.

[3] Treballadors pobres són aquells que tot i tenir un treball estan sota el llindar de la pobresa o en risc d’estar-ho.

La darrera reforma laboral: un atac frontal a la classe treballadora

Ja la tenim aquí. La reforma laboral que el govern de l’Estat ha presentat i que es tramitarà com a decret llei compleix les expectatives generades després de les declaracions de Rajoy augurant que li costarà una vaga general i del seu ministre d’economia segons el qual la reforma seria extremadament agressiva. Doncs bé, així serà, almenys en lo que es refereix a l’agressivitat.

Així doncs, aquesta enèsima reforma laboral aprofundirà, encara més, en la degradació i precarització de les condicions laborals d’una immensa majoria de la població. Les mesures que contempla la nova norma són:

-    La rebaixa de la indemnització de 45 a 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats, en comptes de 42, per als acomiadaments improcedents, i una indemnització de 20 dies amb un màxim d’un any per als acomiadaments procedents. En aquest punt és important destacar que la reforma laboral possibilitarà molt més l’acomiadament objectiu (el procedent) ja que les causes del mateix per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció s’amplien. És el cas, per exemple, de les causes econòmiques, on s’aprofundeix, es concreta i es consolida la via engegada amb la reforma laboral del 2010 que preveia un acomiadament objectiu si es donaven pèrdues actuals o previstes en els resultats de l’empresa. Ara, amb la nova reforma s’afegeix "la disminució persistent del seu nivell d'ingressos o vendes" que, en tot cas, s'entendrà com a persistent si es produeix aquesta situació durant tres trimestres consecutius.

-    L’autorització de les ETT per a que actuïn com agencies privades de col•locació. Aquesta intermediació laboral privada buscarà el seu propi benefici, així es dona un pas més cap a la privatització de serveis públiques els quals funcionarien molt millor si es dotarien de la financiació adient.

-    Que els aturats que estiguin cobrant prestació hauran de realitzar "un treball social", alhora que s’augmenta la inspecció de treball.  Això és, per una banda obligar als aturats i aturades a realitzar treballs “voluntaris” si volen rebre la prestació que els pertoca, i, per altra banda, continuar culpabilitzant a les classes populars en comptes de perseguir el frau fiscal i l’evasió de capitals, que és on de veres estan els diners. Vergonyós.       

-    Un contracte “indefinit” amb un període de prova d'un any per a emprenedors i petites i mitjanes empreses, és a dir, empreses de menys de 50 treballadors. En aquest aspecte senyalar que anomenar aquest contracte com a indefinit és prendre’ns el pel, ja que durant el període de prova, tant l'empresa com el treballador poden rescindir unilateralment i sense preavís el contracte i sense necessitat d'al•legar causa alguna. A més, durant aquest període l’empleat/da no rebrà cap indemnització si és acomiadat.

-    L’impuls d’un contracte a temps parcial per a, en teoria, afavorir la compatibilitat del treball assalariat amb els estudis i la vida familiar i personal. En la pràctica servirà per “arreglar” les dades de l’atur facilitant una contractació laboral precària, insuficient per una vida digna. Açò comportarà la proliferació del que al món anglosaxó anomenen com a woorking poor, persones que es troben sota el llindar de la pobresa tot i tenir un treball assalariat. També es multiplicaran les persones que necessitaran dos o més treballs parcials per sobreviure.
   
-    La priorització del conveni d’empresa front al sectorial, la facilitació a les empreses en dificultats del “descuelgue” del conveni i la posada de límit a l’ultraactivitat. Tot açò comporta una devaluació de la negociació col•lectiva i una aproximació cap a la  negociació individualitzada de les relacions laborals.

 
-    El foment de la flexibilitat interna mitjançant la mobilitat funcional i la modificació substancial de les condicions de treball, és a dir, l’adaptació dels treballadors i treballadores a qualsevol necessitat de l’empresa; sinó, ja saben on esta la porta.

Amb aquestes mesures s’incentiva l’acomiadament i no l’ocupació, alhora que es facilita  la imposició de condicions laborals que recorden a altres temps. Així mateix, la gran patronal estatal,  la CEOE, aconsegueix moltes de les seves reivindicacions a una velocitat inaudita. Abans havien de perdre temps negociant i anant poc a poc aproximant-se cap als seus postulats, ara no els fa ni falta ja que tenen un govern encara més amic que els anteriors, així com un enorme exercit de reserva de ma d’obra a l’atur on una majoria esta disposada a acceptar condicions de semi-esclavitud com a conseqüència de les necessitats bàsiques que han de cobrir.
   

Per acabar aquesta reflexió, volia plantejar dues qüestions: una, perquè l’anomenen reforma quan són retallades dels drets laborals històricament conquistats i, dos, què faran ara les dos centrals sindicals majoritàries (CCOO i UGT), seguiran amb la seva política de concertació i de pactar el mal menor o prendran la decisió d’unir-se als sindicats alternatius, als moviments socials i al 15M en la lluita i la defensa a ultrança dels drets laborals?

Hem d’anar cap a la Vaga General!

Els treballadors i treballadores del sector públic: la base de la societat

En aquests temps que corren són molts els mitjans de desinformació que creen matriu d’opinió sobre els treballadors i treballadores del sector públic, en el sentit que volen fer creure que aquest col.lectiu de treballadors, juntament amb els immigrants (dels quals escriure en un altre article) són responsables de l’alt endeutament de l’Estat i de les Comunitats Autònomes degut al suposat alt cost dels serveis que presten. 

En aquest sentit, el passat desembre el president de la CEOE instava al nou govern de l’Estat a poder acomiadar funcionaris mitjançant expedients de regulació d’ocupació (ERO). Cal remarcar que l’aplicació d’aquesta proposta comportaria un retrocés d’una conquesta històrica: la estabilitat en la funció pública (el funcionariat per ser neutral ha de ser estable en el seu lloc de treball). Però, aquesta estabilitat cada cop és menys palesa ja que la taxa de temporalitat del sector públic es va situar en el 24’7% en el segon trimestre de 2011, la qual ha disminuït respecte al 2006 (26’4%). Aquesta reducció es pot explicar pel fet que a les persones treballadores temporals de les administracions públiques són les primeres que, en temps de crisis, no se’ls ha renovat el contracte, ja sigui perquè el programa del qual depenien no ha continuat o perquè directament se’ls hagi acomiadat. En aquest punt és important destacar que per ser una persona treballadora del sector públic cal haver passat unes proves i exàmens per a demostrar les capacitats per ocupar el lloc de treball en qüestió, així com també es remarcable que l’accés a la funció pública és obert a tothom.

Així mateix, els sectors públics català i estatal, en comparació a la mitjana europea (UE-15), tenen un dèficit en la grandària del sector públic (nombre de funcionaris) així com en la despesa pública (1). Aquesta situació s’accentua encara més respecte a la despesa pública social. Per altra banda, un altra dada important a destacar és que hi ha un gran nombre de treballadors/es públiques amb un salari net d'uns 1.100€ mensuals i que aquest és retallat de forma injusta i continuada en els darrers anys.

Però, que significa retallar el nombre de treballadors i treballadores del sector públic així com disminuir el seu salari i augmentar-los el temps de treball? Doncs significa donar un mal servei d’uns drets conquerits al llarg de la historia, significa no tenir una educació i sanitat pública de qualitat, significa no tenir uns serveis socials dignes, etc. Aquesta línia d’actuació, presa per anteriors governs i accelerada amb els actuals, significa sobretot obrir la porta a un gran negoci ja que la prestació d’aquests serveis de forma privada o semi-privada (concerts) és un dels pocs pastissos que li queden als grans capitalistes per apropiar-se.   

També, cal recordar que hi ha moltes necessitats de la societat per cobrir, i quan parlo de cobrir em refereixo a cobrir amb dignitat, és a dir, amb els recursos i personal suficients per donar un servei adequat a les necessitats de la població. A més, aquesta prestació de serveis poden servir per crear ocupació. És el cas, per exemple, dels serveis d’atenció a la dependència, els quals tenen molt camí per recórrer. En aquest àmbit es podria crear ocupació alhora que es cobririen unes necessitats molt demandades i oblidades tant a Catalunya com a l’Estat. En aquest sentit no val per gairebé res crear una Llei de Dependència i no dotar-la suficientment de recursos a través dels pressupostos. Alguns es preguntaran d’on traiem els recursos. Doncs amb una reforma fiscal progressiva, acabant amb el frau fiscal, amb els privilegis de l’església i dels càrrecs polítics i dels seus assessors, etc.          

Per tant, hem de preguntar-nos quins serveis públics volem. I si de veritat volem uns serveis públics de qualitat hem de començar a canviar d’actitud ja que desprestigiar a les persones treballadores de l’administració pública suposa desprestigiar els serveis públics. Uns serveis que, recordo, es presten per ser drets socials conquerits per les classes treballadores i populars al llarg de la historia. 

(1) Radiografia del sector públic en Espanya i en Europa.